En un món on les sobiranies nacionals enteses en un sentit clàssic ja no juguen el mateix paper que abans i on avancen les formes de cogovernació, el debat sobre el concepte de sobiranies compartides és sens dubte un tema d’actualitat. El procés d’integració europea amb cessions importants de sobirania per part dels estats membres n’és un exemple que tenim ben a prop.
En el nostre cas, si el concepte de sobirania compartida és acceptat amb normalitat quan es refereix a la Unió europea o als tractats internacionals, també es podria contemplar en l’àmbit d’un estat que te un caràcter plurinacional.
En el món actual parlar de sobiranies plenes per part dels estats existents, o dels que pretenen ser-ho, és un concepte allunyat de la realitat i que respon més aviat a una visió metafísica.
Certament és un debat no fàcil perquè hi ha fortes resistències ideològiques per part del nacionalisme espanyol, però pot ser una oportunitat per aconseguir un millor encaix territorial de les nacionalitats històriques en l’àmbit de l’Estat . De fet és una via que està en la pròpia Constitució espanyola quan distingeix entre nacionalitats i regions. És un debat que el seu dia va quedar obert.
En aquesta línia, hi ha juristes que afirmen que la Constitució no afirma explícitament que la nació espanyola sigui l’única existent, i que només diu que la unitat d’aquesta nació es indissoluble. Certament el Tribunal Constitucional no ha anat fins ara per aquesta via i la seva doctrina respon més aviat a una visió uniformitzadora. La sentència sobre l’Estatut de Catalunya ho posa de manifest tant en el que retalla com en el que interpreta.
No obstant, que el contingut de la Constitució quan parla de nacionalitats i regions no s’hagi desenvolupat, i que en conseqüència aquesta distinció no tingui efectes pràctics, no vol dir que això no es pugui fer si hi ha voluntat política. Al final tot és un tema de decisió política.
El reconeixement de que Espanya és un estat plurinacional i Catalunya una nació, amb tot el que això comporta, podria contribuir a la superació de la crisi política actual. Una opció que en qualsevol cas hauria de ser lliurament acceptada.
Alfons Labrador