En el context que vivim, accelerat i molt determinat pel conflicte polític suscitat a partir del que hem anomenat “procés”, fem ús de manera recurrent de conceptes i expressions que han acabat monopolitzant no només el debat polític i les converses entre persones, sinó també l’encreuament de missatges a través de les xarxes socials.
D’altra banda, la mateixa naturalesa i l’ús de les xarxes afavoreix l’acceleració del debat i les polèmiques, sense donar temps a la reflexió sobre el què diem i com diem el què volem dir. Potser ens convindria fer l’exercici de baixar el ritme i reflexionar des de la pausa i la calma per mirar d’ajustar el significat d’allò que diem.
Parlem de sobirania en sentits diversos, a voltes potser de manera contradictòria, perquè parlem a la vegada de “sobirania” (una) i de “sobiranies” (diverses ?). Barregem, a més, el discurs amb referències a la independència (confrontada, sembla, a la dependència) , però també parlem de manera freqüent d’interdependència.
Tot això en un món cada vegada més globalitzat on la realitat ens mostra, tossuda, el creixement de les relacions d’interdependència en tots els àmbits i on agafa més força el concepte de sobiranies compartides.
Potser parlem de “sobirania” en el sentit més clàssic de “sobirania nacional”, lligat al concepte d’estat nació que ha quedat superat per la marxa de la història. En ple segle XXI, ens serveixen conceptes i definicions dels segles XIX i XX per al debat? Perquè el que necessitem és un debat que no esdevingui estèril, que no ens tanqui les portes del futur pel fet de cenyir-nos a esquemes del passat. El que ens cal, no hauríem de dubtar-ho ni un moment, és que el debat posi llum a la construcció del futur. Què volen dir sobirania i independència en una societat global i digital? En tot cas, és evident que no volen dir el mateix que fa 100 anys.
Són incompatibles, per definició, sobirania i interdependència? Si pensem en esquemes clàssics, potser sí. El repte que tenim per endavant, però, és què vol dir exercir la sobirania en una realitat radicalment interdependent. Això sense oblidar que avui parlem de “sobiranies” més enllà de la sobirania política. Sobirania econòmica, energètica, social, alimentària….
En el debat (en qualsevol debat) també té importància com ens fem les preguntes. En el camí de trobar respostes, respostes que ens serveixin per construir futur, la manera de plantejar-nos les preguntes pot determinar el sentit de les respostes. Parlant de sobirania: sobirania nacional o sobirania popular? On posem l’èmfasi, en la nació (concepte abstracte) o en els ciutadans i les ciutadanes (les persones concretes)?
Per acabar, no me’n puc estar d’apuntar una contradicció flagrant en el debat de la sobirania. Reclamar sobirania i/o exercir la sobirania. Una contradicció en la que han caigut els dos pols del debat polític que genera el procés. D’una banda, reclamar sobirania i renunciar a governar i legislar, amb apenes activitat parlamentària i iniciatives de Govern. De l’altra banda, reclamar com a pròpia la sobirania des de l’estat i no fer política, externalitzant el problema i deixant-lo en mans dels jutges i de la repressió policial.
Potser hauríem de concloure que la sobirania es reclama exercint-la
Joan Maria Sentís
(Febrer 2019)