En termes generals, podríem convenir que, des de l’any 1978, l’Estat espanyol ha anat derivant de la democràcia imperfecta de la Transició a una democràcia de tall clarament autoritari. En aquest context s’ha produït una contracció de les llibertats publiques i una ampliació de les conductes ciutadanes sancionables penalment o administrativament.
La tipologia de comportaments il•lícits previstos en la norma són, en general, imprecisos, la qual cosa dóna lloc a possibles arbitrarietats. Milers de manifestants, rapers, titellaires, sindicalistes, polítics, bloguers, cantants i tot tipus de ciutadans, fins i tot seguidors d’equips de futbol, són perseguits i sancionats per exercir els drets polítics bàsics d’expressió, informació, reunió, associació o manifestació. Situació que arriba a l’extrem amb l’obsessiva persecució de roba de color groc, nassos vermells pallasso, llaços i xiulets.
L’autoritarisme corroeix també els pilars de la societat democràtica, com el de la separació de poders. No s’ha de ser un expert per observar la supeditació i manipulació sistemàtica del poder judicial per part del poder executiu, com ho posen de manifest els excessos judicials en la tipificació d’alguns delictes i l’abús de la presó preventiva.
Autoritarisme, corrupció, nepotisme, supeditació del poder judicial, recentralització, persecució de l’opositor, neoliberalisme, afebliment de l’estat democràtic, desigualtat, injustícia econòmica i social, falta de control de l’activitat política, abús del dret i supeditació als poders econòmics, són elements que constitueixen l’Estat espanyol en aquests moments. Rebel•lar-se contra això és fer política, i una obligació ètica. Ser víctima dels que defensen aquest estat de coses és ser objecte de repressió política. I si la repressió et porta a la presó per les teves actuacions polítiques, ets un pres polític.
En el nostre passat no tant llunyà, a les presons franquistes el primer que feia la dictadura era negar el paper de presos polítics de les persones que hi encarcerava per la seva lluita contra el règim. Ara, el règim monàrquic del 78, hereu del règim franquista, vol negar el mateix a persones que, com diu Ada Colau, “estan a la presó per fer política”. O com afirma Jose Maria Mena, exfiscal en cap de Catalunya, «són presos polítics perquè la seva acció ha estat política” i no veu que “existeixi el concepte de violència determinant d’un delicte de rebel•lió». O també el jurista Javier Perez Royo, que afirma que “són presos polítics”, i no per les seves pròpies idees, sinó »per les idees del fiscal i la jutgessa», i creu que el component polític en la decisió judicial posa de manifest que s’estan escollint »dreceres incompatibles» amb el funcionament d’una societat democràtica». I així podríem trobar moltes més declaracions des del camp del dret, la política i la cultura –dins de l’Estat espanyol o fora- que afirmen aquest caràcter de pres polític a les persones empresonades com a conseqüència de l’aplicació del 155.
Cada estat autoritari té els seus perseguits polítics. A Catalunya són més de 900 persones a les que s’hi han de sumar les de la resta de l’Estat espanyol. Ningú no pot intentar patrimonialitzar el concepte de presos polítics, perquè és divers en el temps i en les causes. Però hauríem de poder posar-nos d’acord que tota persona que estigui empresonada per accions polítiques, que no hagi fet ús de la violència ni hagi malversat recursos públics, és un pres polític. I es evident que en el cas que ens ocupa no s’ha fet servir la violència ni la coacció en les actuacions de què els imputen i que, amb el comptes de la Generalitat intervinguts per l’Estat espanyol, la Generalitat no podia fer despeses sense el consentiment de l’Estat, com així ha estat reconegut recentment pel ministre d’Hisenda espanyol.
En aquest sentit, els defensors del dret legítim d’autodeterminació de Catalunya, els pacífics representants de la societat civil, els que intentaven complir el mandat ciutadà expressat en les urnes de l’1 d’Octubre o aplicar el programa electoral que els portà reiteradament al Govern de la Generalitat, que han estat empresonats o han hagut marxar a l’estranger, mereixen el respecte i el reconeixement de la seva condició de presos i exiliats polítics.
L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va fer un esforç per definir la figura del pres polític entenent que és aquella persona privada de la seva llibertat personal quan en la seva detenció hi ha “violació d’una de les garanties fonamentals consagrades en el Conveni Europeu de Drets Humans i els seus Protocols, en particular, la llibertat de pensament, de consciència i de religió, la llibertat d’expressió i d’informació, la llibertat de reunió i d’associació” i també quan hi ha excessos judicials en la tipificació d’algun delicte. Així, l’ Assemblea de Parlamentaris qualifica també de presos polítics a aquells la presó dels quals “ha estat imposada per raons purament polítiques, sense connexió amb qualsevol delicte” o quan hi ha un abús de la presó preventiva. O com diu el Consell, “si, per motius polítics, la duració o les condicions de la detenció estan clarament fora de proporció amb el delicte pel qual la persona ha estat declarada culpable, o presumpta responsable”.
Finalment, per concloure la relació de motius que permeten definir un pres com a polític, l’Assemblea afirma que és un pres polític aquell en què la seva detenció “és el resultat de procediments que van ser clarament injustos i aquesta sembla estar relacionada amb motius polítics de les autoritats”. En aquest sentit, cal recordar que ni l’Audiència Nacional, hereva dels Tribunals Ordre Públic del franquisme, ni el Tribunal Suprem, són competents per fer l’enjudiciament dels suposats delictes que se’ls imputen.
Per tot això, és difícil i injust excloure i desposseir de la seva dignitat de presos o exiliats polítics als membres de la societat civil, als parlamentaris, als consellers, a l’expresidenta del Parlament i al president de la Generalitat, als quals s’hi ha de sumar les desenes d’alcaldes i ciutadans processats per motius polítics que ara són en llibertat. Tan injust com seria fer-ho amb tots els manifestants, rapers, titellaires, sindicalistes, polítics, bloguers, cantants i la resta de perseguits i sancionats per exercir els drets polítics bàsics d’expressió, informació, reunió, associació o manifestació.
Sindicalistes de CCOO per la Independència i la República Catalana
Barcelona, 28 de juny de 2018